Eduard Márquez, en apenas 160 páginas –a través de continuas prolepsis y analepsis-, es capaz de llevarnos a diferentes épocas de tiempo para ir descubriéndonos poco a poco los finales de las historias que acontecen en L’Ultim Dia Abans De Demà. En una distancia tan corta como la que hay de un párrafo a otro, consigue trasportarnos a otra historia en saltos de incluso veinte años sin sacarnos de lo que relata. El lector viaja junto al protagonista de esta novela sufriendo con él sin ni siquiera saber su nombre; acompañándolo mientras se abstrae con la mirada perdida por la ventana, paseando por la Ciutadella, mirando fotografías conseguidas en Les Encants, buscando libros en el Mercat de San Antoni, recordando los versos de Rilke, sintiendo el dolor de todo tipo de pérdidas… Frases cortas demoledoras y una magistral forma de escribir hasta los silencios. Desde el comienzo del libro, nos anuncia que lo trágico estará presente. Sabe cómo usar las palabras y cómo destrozarnos para que podamos aproximarnos al estado de un hombre que con sólo 40 años ha sufrido demasiado. Impacta de una forma sorprendente cómo en tan pocas páginas puede contarse tanto. Diferentes escenarios con historias que no dejan de tomar giros inesperados, y que cuando la curiosidad aumenta, nos saca de allí para llevarnos a otro momento importante que conforma su vida. Vamos tomando retazos de cada una de las vidas de los personajes, los inicios en el sexo, en las drogas, la soledad que puede aparecer en una relación, las lágrimas, la rabia, el deseo, los nuevos sentimientos por otras personas, las alusiones a las imágenes de Francesca Woodman con las que haciendo un símil biográfico podemos intuir más, el no saber afrontar ciertas cosas, el miedo, la pérdida, la resignación, la inestabilidad de algunas familias, hasta qué punto pueden cambiar las personas, la enfermedad, la trayectoria de las amistades, la magia de una niña, sus preguntas devastadoras, los sueños frustrados, el arte, la música que acompaña a la vida, los conciertos, el amor, todo lo que sienten, en definitiva: lo que viven y lo que ya no pueden vivir; retazos que nos sirven para ir forjándonos nuestra teoría de qué será lo que realmente ocurra. Sabe mantenernos suspendidos en un estado en el que nos preguntamos el por qué de demasiadas cosas, cómo se pudo llegar a algo así. En estas páginas que hay tras una portada preciosa, se narran hechos que vaticinan lo que va a pasar en el resto de historias por las que está compuesta esta novela, y al no estar narrada cronológicamente, Eduard Márquez es capaz de presagiar el pasado con el futuro.
He confeccionado este tracklist con la banda sonora del libro para que a sus páginas se les pueda añadir sonido:
1.- Gloria. Patti Smith.
2.- Voodoo Chile. Jimi Hendrix.
3.- The End. The Doors.
4.- We’re Gonna Have A Real Good Time Together. Patti Smith.
5.- Ain’t It Strange. Patti Smith.
6.- Times They Are A Changing. Bob Dylan.
7.- Epitaph. King Crinson.
8.- My Generation. The Who.
9.- Marquee Moon. Television.
10.- Echoes. Pink Floyd.
11.- Till Victory. Patti Smith.
12.- Helmut Zacharias
Tan sols 160 pàgines li calen a Eduard Màrquez per a transportar-nos a èpoques diferents en el temps –a través de contínues prolepsis i analepsis–, per tal de descobrir-nos, a poc a poc, els finals de les històries que s’esdevenen en L’Últim dia abans de demà. En una distància tan curta com la que hi ha d’un paràgraf a un altre, aconsegueix portar-nos fins a una altra història amb salts, en ocasions d’inclús vint anys, sense perdre’ns pel camí del què relata. El lector viatja amb el protagonista d’aquesta novel·la, i pateix amb ell sense ni tan sols conèixer-ne el nom; l’acompanya mentre s’abstreu amb la mirada perduda per la finestra, mentre passeja per la Ciutadella, mentre mira fotos aconseguides a Els Encants; l’acompanya buscant llibres al Mercat de Sant Antoni i recordant els versos de Rilke, i arriba a sentir amb el protagonista el dolor de tot tipus de pèrdues… Tot plegat, narrat amb frases curtes i demolidores, i amb una forma magistral d’escriure, fins i tot, els silencis. Des del principi del llibre, l’escriptor ens anuncia que la tragèdia hi estarà present. Sap com utilitzar les paraules i com destrossar-nos perquè ens puguem aproximar a l’estat d’un home que, amb només 40 anys, ha patit massa. Impacta d’una manera sorprenent, com amb tan poques pàgines, es poden explicar tantes coses. Escenaris diferents amb històries que no deixen de prendre girs inesperats i, quan la curiositat augmenta, ens hi treu per a portar-nos fins a un altre moment important que conforma la vida del personatge principal. Anem prenent fragments de cadascuna de les vides dels personatges: els inicis en el sexe, en les drogues, la solitud que pot aparèixer en una relació, les llàgrimes, la ràbia, el desig, els sentiments nous cap a altres persones, les al·lusions a les imatges de Francesca Woodman amb què, si fem un símil biogràfic, podem intuir, encara més, el fet de no saber afrontar certes coses, la por, la pèrdua, la resignació, la inestabilitat d’algunes famílies, fins a quin punt poden arribar a canviar les persones, la malaltia, la trajectòria de les amistats, la màgia d’una nena petita i les preguntes devastadores que fa, els somnis frustrats, l’art, la música que acompanya la vida, els concerts, l’amor i, en definitiva, tot allò que els personatges senten: allò que viuen i allò que ja no poden viure; fragments que ens serveixen per anar construint la nostra teoria sobre què serà el que passarà realment. Sap mantenir-nos suspesos en un estat en què ens preguntem el perquè de massa coses, com es va poder arribar a una situació així. En aquestes pàgines que hi ha rere una portada preciosa, s’expliquen uns fets que vaticinen allò que passarà a la resta d’històries de què és compon aquesta novel·la i, com que no està narrada cronològicament, Eduard Màrquez és capaç de fer-nos presagiar el passat amb el futur.
He confeccionat aquesta llista de reproducció amb la banda sonora del llibre perquè se’ls pugui donar so a les pàgines.
1.- Gloria. Patti Smith.
2.- Voodoo Chile. Jimi Hendrix.
3.- The End. The Doors.
4.- We’re Gonna Have A Real Good Time Together. Patti Smith.
5.- Ain’t It Strange. Patti Smith.
6.- Times They Are A Changing. Bob Dylan.
7.- Epitaph. King Crinson.
8.- My Generation. The Who.
9.- Marquee Moon. Television.
10.- Echoes. Pink Floyd.
11.- Till Victory. Patti Smith.
12.- Helmut Zacharias
Nota: el análisis de esta novela lo escribí cuando la leí: hace unos 7 años, en el 2012. La traducción al catalán es de Maria Peiró Anglès.
Other Articles
Equilibrios
Greta: un oscuro cuento de hadas
